UN MANIFEST PER ALS PIRINEUS                                                                                                          2005

  

 

Els Pirineus, de cap a cap, s’han convertit en objecte d’especulació urbanística.

 

Els promotors i les entitats financeres ja fa anys que s’han adonat que les plus vàlues que genera aquest negoci són tan bones a primera línia de mar o a l’entorn d’un camp de golf, com a l’alta muntanya, amb l’excusa d’una pista d’esquí o al bell mig d’un conjunt d’esglésies romàniques.

 

La pressió urbanística s’escampa arreu del país, afavorida per la millora de la xarxa viària.

 

La pagesia, cuidadora tradicional del territori, es troba sota mínims, envellida i sense relleu generacional.

 

Les mesures de política agrària, les que deriven de la PAC  (Política Agrària Comunitària) i les que són competència directe de la Generalitat, haurien de fer possible redreçar la situació i evitar la desertització de la muntanya.

 

Però actualment les coses no van així.

 

Una política per als Pirineus ha de ser integrada i ha de tractar el planejament d’una manera global.

 

Pel fet d’haver fet tard en moltes coses, sembla que avui les mesures paliatives no són tant senzilles com les que s’haurien pogut aplicar ara fa 40 anys, quan l’èxode muntanyenc feia pocs anys que havia començat.

 

Però avui la situació a Catalunya és tan crítica, que hauríem de copiar l’experiència de l’estat francès.  A França, les mesures intervencionistes de l’estat i els acords amb els pagesos SAFER han servit per tallar l’especulació urbanística i també per garantir que aquells pagesos envellits, que no tenen continuïtat generacional, puguin vendre la terra a preu de mercat a una entitat pública, creant un banc de terres, que garantirà que les terres de conreu i les pastures restin  a mans de pagesos i ramaders del territori, o d’aquells neorurals que han fet seva, com ofici, l’agricultura i la ramaderia.

 

La nova PAC, aprovada el 22 d’octubre de 2004 no va per aquest camí.

 

La PAC hauria de deixar de subvencionar amb diner públic el productivisme, els especuladors i els absentistes, aliens al món rural i alliberar recursos a partir dels pressupostos actuals.

 

La PAC hauria d’elaborar polítiques agràries diferenciades, amb l’objectiu d’obtenir productes de qualitat i segurs i a la vegada mantenir un territori equilibrat i amb una població estable.

 

La població d’alta muntanya no ha de dependre mai d’un turisme estacional condicionat per la metereologia i la capacitat de la tarja de crèdit.

 

Tampoc ha de dependre de l’ocupació de les segones residències, que sovint no arriba a quinze dies l’any.

 

En tot cas i com han sabut molt bé països veïns, l’agroturisme, les pistes d’esquí o l’esport d’aventura, s’han de contemplar com a un complement d’ingressos, quan els conreus i la ramaderia són poc productius.

 

Una veritable política agrària per l’alta muntanya ha d’impulsar l’aprofitament de tots els recursos agroramaders, amb marca i preus diferenciats i amb ajuts directes a la producció.

 

En massa ocasions aquests diners se’ls embutxaquen personatges i societats no pageses. Aquests ajuts s’han d’establir per a l’alta muntanya i zones deprimides com un ajut a la renda.

 

I ha de quedar ben clar que aquest sistema d’ajuts públics és per a mantenir i reforçar l’ofici de pagès, com a activitat principal i que les activitats complementàries generadores d’ingressos i les subvencions, han de girar al voltant d’aquesta activitat principal.

I entre les coses que cal canviar és tota la normativa i la burocràcia que entrebanca, per exemple, l’elaboració de productes artesanals, tan important per aconseguir un valor afegit a unes produccions escasses, que per manca de productivitat, mai no seran rendibles com ho són en altres territoris, amb millors climes i orografies.

 

La pagesia dels Pirineus no ha d’ésser contemplada per part dels que preveuen les decisions polítiques, riu avall, ni com una reserva d’indis, ni com una minoria que cal “protegir”.

 

Més que protegir, cal desenvolupar a la muntanya el potencial agroramader i totes les activitats complementàries lluny de qualsevol paràmetre “productivista”.

 

Aquest procés només serà possible si s’elabora una política agrària diferenciada amb tots els recursos i equipaments i serveis necessaris per viure dignament als Pirineus.

 

Cal evitar que l’educació sigui una eina per preparar els infants a abandonar el territori quan siguin grans, cal fixar una població estable en el territori,  i això vol dir que els joves trobin incentius per quedar-s’hi, i això no depèn només de factors econòmics.

 

Atesa la complexitat de la situació, hem de defensar una política rural que contempli totes les mesures necessàriament interdepartamentals, pensades per a tota la ciutadania que viu avui a la muntanya i compartir-la amb els pagesos,

 

A l’alta muntanya, bona part dels problemes són comuns i demanen solucions semblants. Tanmateix uns i altres s’estimen la terra i són dipositaris i transmissors d’una mateixa cultura.

 

Només serà possible encertar la diagnosi de les necessitats i els treballs de qualsevol Pla o Programa pensat pel desenvolupament dels Pirineus, si escoltem les veus de la gent que hi viu i hi treballa,

les veus de la saviesa, del seny i de l’experiència local.

 

Només serà possible encertar la diagnosi de les necessitats si finalment escoltem les veus d’una gent

que ha patit en la seva carn la diàspora de germans i amics i que tenen el somni d’uns Pirineus vius, rejovenits, principalment amb la presència de tots aquells que se’ls estimen.

 

El debat sobre el model territorial als Pirineus no s’ha de segrestar a la societat civil. És per tot això que proposem:

 

 

1 Finançament d’una política rural per l’alta muntanya

 

És prioritari i urgent, establir i finançar una política rural per l’alta muntanya que potenciï sense objectius “productivistes” una agricultura i una ramaderia d’una qualitat diferenciada, que nodreixi també la cuina de l’agroturisme i la dels professionals de la restauració començant pels autòctons.

 

Només una reforma a fons de la PAC pot alliberar recursos suficients per destinar-los al desenvolupament dels Pirineus i de totes les zones d’alta muntanya.

 

 

2 Valorar les característiques del territori

 

Els habitants dels Pirineus representen l’1% de la població de Catalunya, però ocupen més del 20% del seu territori. Cal que els responsables polítics, s’adonin de les característiques diferencials d’aquest territori  Els Pirineus són un territori fràgil i les mesures de solució no poden ser contemplades com per a les terres planes ni com per a les zones periurbanes prop dels nuclis urbans.

 

 

3 Participació ciutadana

 

És fonamental que el model territorial i el model de creixement es decideixin des del propi territori.  La gent que hi viu coneix els problemes i els pateix.

 

Encara que avui les grans decisions polítiques es prenen des de la metròpoli, és fonamental que  als Pirineus s’enceti un gran debat per aconseguir importants nivells de consens pel que fa a les propostes que han de comportar decisions polítiques.  I perquè també, els responsables polítics del territori, ajuntaments i consells comarcals, tinguin clar quin model han de defensar, davant els seus partits i davant les institucions a nivell nacional.

 

En el debat i presa de decisions sobre el territori dels Pirineus, cal que la societat civil –feble a la muntanya, formada per pagesos, ramaders, sindicats, cooperatives, ecologistes, entitats culturals, recreatives i d’altres- hi tingui un paper molt actiu per vehicular-les i després establir una coordinació nacional, per unificar reivindicacions i alternatives i tenir així més força.

 

És important remarcar que de totes aquestes organitzacions de la societat civil, n’hi ha una que té especial grau de responsabilitat pel que fa al sector agrari: la Unió de Pagesos, que com a principal sindicat de Catalunya  encara fora bo que encapçalés  les propostes i les alternatives de tota la gent de la muntanya, al costat, lògicament, de totes les altres forces polítiques, socials i culturals, ben a prop d’una ampla Plataforma de progrés.

 

 

4 Una política coordinada

 

Una actuació decidida  per a l’alta muntanya cal que sigui necessàriament interdepartamental. A l’hora de planificar les mesures d’intervenció cal coordinar, com a mínim, les iniciatives de les Conselleries d’Agricultura, Medi Ambient i Habitatge, Obres Públiques i Urbanisme i Ensenyament.

 

Cal prioritzar les inversions i aplicar-les amb uns criteris diferents establerts a partir del coneixement de la realitat de la muntanya.

 

Lògicament els estàndards  a l’hora d’establir escoles, biblioteques o CAPS, no poden ser les mateixes que a les zones més densament poblades.

 

 

5 Algunes reflexions finals

 

a) Planificació del territori i Urbanisme. Cal aturar l’allau immobiliari als Pirineus, empènyer a les institucions corresponents, a frenar la construcció desmesurada de segones residències i a facilitar la qualitat de vida als habitants dels Pirineus. El creixement urbanístic ha de ser contingut, fent créixer els pobles amb carrers i places. No es poden permetre noves urbanitzacions alienes a les poblacions existents

(Bohí-Taüll-Resort, n’és un bon exemple).

 

Cal fixar la població al territori. La gent jove ha de poder trobar casa amb facilitat i a preus assequibles. Les segones residències no haurien de superar les primeres. Cal ampliar al màxim els espais naturals protegits i no permetre activitats alienes al territori.

 

b) Economia

 

Potenciar iniciatives econòmiques vinculades al territori.

 

Potenciar la pagesia com a primera prioritat, recolzant l’agricultura i ramaderia ecològiques, amb recursos necessaris per a formació, assessorament i assegurances.

 

Potenciar la petita indústria transformadora de productes agrícoles i ramaders com a forma de potenciar també una restauració autòctona.

 

Potenciar l’ecoturisme i el turisme industrial i aturar el turisme depredador de l’espai i dels recursos del territori.

 

c) Infrastructures

Dotar als pobles dels serveis bàsics d’aigua, clavagueram, electricitat i telèfon. Millora de les comunicacions: transport públic i accessos, noves tecnologies (internet, ADSL, etc).  Equipaments bàsics per a tots els pobles.

 

c) Cultura

 

Facilitar als habitants dels pobles de muntanya l’accés a la cultura. Bibliobus a totes les comarques de Catalunya.

 

Creació d’una xarxa itinerant de formació cultural, amb cursos de formació i debats. Creació de nous llocs de suport d’ensenyament superior.

 

 

març, de 2005

 

-------------------------------------------------------------------------------------------------