Abril del 2006: el país de La Meije.

Una sortida breu enguany: breu de gent (els companys apunten mes alt, ni mes ni menys que al Gasherbrum II) i breu de dies. I encara aquestos -de dies- tots ells mullats, passats per aigua. Però be, us ben asseguro que una estona de cel clar allí -si es per les muntanyes- ja paga el viatge. Si es per la neu, doncs be:  si cal baixar, se baixa, però res mes. Que voleu, amb tanta aigua ??. Me sembla que el final d’abril es massa tard per aquest massís tan mediterrani, no fa fred, la neu s’estova..

El Pic de La Meije (3982 m.), vist des de La Grave. A la dreta del pic es veu la "Bretxa", pas força dret a 3357 m., clau entre les vessants Sud i Nord del massís.

La llarguíssima gelera des Agneaux, vista des de l’arribada al Refuge de l'Alpe de Villar d'Arène (2078 m.)

La Vall des Etançons, a la vessant sud de La Meije, que s’alça al fons de la vall.

Jordi a la porta del Refuge de Chatelleret (2225 m.).

Remuntant la Vall des Etançons, en direcció a la Bretxa.

La sortida -prou de mati- del Refuge Chatelleret, amb importants acumulacions de neu en tota la vall.

Lluís i Jordi. Al final de la Vall des Etançons i a partir de 3000 (es vessant solana) comença la pujada del Glacier des Etançons, de forta pendent i que arranca de les espectaculars parets sud que van des de el Pic Orientale (3891 m.) fins Le Rateau.

Al bell mig de l'imatge puja el Lluís... encara que no es veu gaire, però serveix per fer-se una idea de la mida d’aquesta gelera.

Jordi, evitant la regelada traça del dia abans (va ploure...  com cada dia) que no va facilitar en res la pujada. Sortosament, a certa alçada, desapareixia sota la neu nova.

El refugi du Promontoire (3092 m.) situat al fil de l’aresta que baixa del Grand Doigt, en una posició avançada a sobre el buit, força aèria, amb una vista privilegiada damunt bona part del Massís des Ecrins.

Un altra vegada el Jordi, en la difícil traça de la Vall des Etançons.

Aquí arribant a la Bretxa.

Lluís i Jordi, dalt de la Bretxa de La Meije.

De nou el Refuge du Promontoire, vist des de la Bretxa. Es guardat i l’habita -a mes del guarda- la seva dona i les seves dos filles petites.  Costaria valorar la qualitat de vida en aquest indret, una construcció metàl·lica petita i polida, però a mes de tres mil metres, voltada de gel per tot arreu i accessible nomes a alpinistes.  En qualsevol cas, les nenes no semblaven preocupades per aquest tema.

Un cop de vent sembla que vol obrir els núvols dalt de la Bretxa.

Un moment del descens -cap el sud- des de la Bretxa.

No gaire mes avall, la neu transformava de pressa, desprès canviava a humida, a fonda, a molt fonda, a sopetes...

Al voltant de 1800 m. va tocar carregar esquis -per sort no massa estona- i varem arribar a La Berarde (1740 m.) entre tarteres i restes de les avalanches de neu pols de l'hivern.

Ep.., el fotògraf, arribat ja al refugi CAF de La Berarde. Aquesta població reviu cada any quan les maquines -a meitat d’abril mes o menys- obren la dificilíssima carretera que porta al fons de la Vall: una vintena de quilometres penjats a mitja alçada de la muntanya.

El mateix xalet-refugi. De celebració, ja es veu. Amb una parella d’austríacs que van seguir la nostra traça per arribar-hi: es van imaginar que ho faríem be !!